Notícies

La història recent de la secció d’hoquei del Reus Deportiu no es podria explicar sense la gestió, d’un home, que, a l’ombra, ha gestionat tot el que no es veu de la trajectòria esportiva d’un equip: organització de desplaçaments, patrocinis, contactes amb les federacions, àrbitres, socis, seguretat, sous, enregistraments, trofeus, i tantes i tantes coses en les que ningú no hi pensa. Antoni Sedó, des del seu reduït despatx situat sota la llotja del Palau d’Esports, ha vetllat per tot el que s’escapa a la majoria d’aficionats i fins i tot del cos tècnic i jugadors.

De caràcter rondinaire, però amb un bon cor, ha destacat sempre per l’eficàcia en la seva feina i en el tracte just amb tothom amb qui ha tractat, L’etern secretari de la secció ha deixat el seu càrrec en complir els 66 anys i a causa d’alguns problemes físics. 

Ara, amb el temps lliure que sempre ha desitjat, té temps per recordar per a El Ganxet els millors moments viscuts amb l’equip de les set copes d’Europa, al qual continuarà seguint des d’un seient al Palau o des de casa.

- Com et va venir la teva vinculació amb l’hoquei?

Va venir de l’amistat que tenia amb el Manel Boronat i altres jugadors del club. Em vaig treure el títol d’entrenador regional i vaig començar amb les categories petites, que llavors pràcticament no n’hi havia. Allí va néixer el que ara és la base, de la qual van sortir jugadors destacats que han passat pel primer equip.  

- Com recordes l’època daurada del club, la de finals del 60?

Allò va ser impressionant. S’ha d’haver viscut per poder-ho explicar. Són els millors moments de la meva vinculació del club. Pensa que llavors tots ens coneixíem, era com una família. Els èxits es vivien intensament entre tots, i l’equip funcionava d’una altra manera. Era, en definitiva, un concepte diferent. Amb la professionalització de l’hoquei, tot ha canviat.

- Aquesta professionalització arriba amb l’època de Martinazzo, i el retorn de Zabalia quan van fitxar pel Reus?

Sí, quan vam pujar de Primera Divisió a Divisió d’Honor, un dels fixatges estrella va ser el del Martinazzo. El van seguir els del Zabalia, Llonch, Rocha, el del petit dels germans Cairo. que jugava amb el Noia...

- I els pitjors moments que has viscut...

Sens dubte quan varem baixar de categoria, a primera divisió. Això va ser conseqüència de la decisió de fer un equip únicament amb gent de Reus, que no va acabar de funcionar. Al cap d’un any, però, la desolació es va transformar amb alegria al pujar de categoria un altre cop, gràcies, entre altres coses, al fitxatge de Carles Coria.

- Aconseguir l’any passat l’Ok Lliga i la temporada anterior la Copa d’Europa, és comparable a l’època de les sis copes?

És un altre concepte. En aquella època la ciutat era una autèntica festa: cotxes descapotables, confeti... Era com quan el Barça de futbol guanya una copa i i ho celebra amb una rua per la ciutat.

n Per tant l’afició ha canviat a pitjor...

Ha canviat. Si bé encara hi ha una afició molt fidel, n’hi ha una altra que va a remolc dels resultats. 

- Pel teu despatx de secretaria has vist desfilar molts i grans jugadors d’hoquei...

Mai he discutit amb ningú, i crec que no tinc cap enemic. Cadascú amb el seu caràcter, amb la seva vanitat, però sempre han estat molt correctes.

- L’època de crisi que malauradament estem travessant, l’havies viscut anteriorment?

Va haver-hi anys en què els directius van haver posar diners de la seva butxaca per pagar els jugadors. Fa pocs anys hem tingut una època molt dura a causa dels problemes que van tenir alguns dels patrocinadors de l’equip. 

- Amb què et quedes d’aquests 45 anys al servei del club?

Primer de tot, agraeixo al club l’haver-me deixat participar en aquest sarau  de l’hoquei. He estat els darrers 12 anys amb dedicació total al club i he viscut molt intensament els bons moments i els que ho han estat tant.

Ferran Calabuig